L’Oktoberfest és una festa que es celebra anualment durant 3 setmanes entre setembre i octubre a Munich.

Es tracta d’una gran fira on les cases de cervesa més importants omplen grans pavellons amb milers de persones que es dediquen a la gens menyspreable tasca de beure litres i litres de cervesa des de les 9 del matí fins a les 11 de la nit!!!

Vam arribar a Munich el divendres, 1 d’octubre per la tarda i vàrem tornar el dissabte. Vam tenir temps de fer alguna cosa més que beure cervesa! Vam anar al museu de la BMW, vam fer una mica de turisme i a un restaurant vam dinar amb una família alemana perque no quedava cap altre lloc. Molt simpàtics!

Totes les fotos

El dissabte 27/9 es van casar el Javi i la Mireia. La boda es va celebrar a Montserrat.

Totes les fotos

Després de fer una comanda comunitària al ThinkGeek vam quedar per sopar i repartir-nos el botí. Tot va començar amb l’arribada de les mercaderies…

El Crk01 va fer la comanda i ho va guardar tot a casa fins el dia del sopar. Va poder estar-se d’obrir res, tot un crack.

Comencem amb els regals: la tassa arrr!

Imans tetris…

Home, sweet home…

Zomby repellent

Led watch

Roure

Es un monstruo sediento de sangre! a el no os acerquéis o una trágica muerte os espera!

Binary finger per davant

I per darrera

I els sopars d’aquesta colla de frikis no són el mateix si no ens demanem uns helados de coco de postres!

- Usted no lleva caballos, hace el sonido con unos cocos
- ¿Qué problema hay en ello?
- Pues que aquí no crecen cocos, aunque puede haberlos traido una gaviota
- Una gaviota no puede llevar un coco
- Puede que le ayudara otra gaviota
- Insinuáis que los cocos emigran?
…

Això ens va portar a anar a casa del warp3r a veure la peli, no ens en vam poder estar. Però d’això ja no hi han fotos.

Aquest any no podiem faltar a la cita de la cursa del Corte Inglés! Però per variar una mica, en comptes d’anar a desllomar-me i treure el fetge per la boca em vaig dedicar a capturar en fotos tot el que em semblava curiós.

Els participants:

Corre, corre! que comença!!!

Aquí no hi ha excuses per no participar, cadascú va al seu ritme:

A més és perfecte per anar-hi en família!

Vigila amb el gos!

Cap a Montjuïc:

La cursa (in)cívica…

Atacant per la dreta, avançament disputat.

Quina cara!

Davant del mercat de Sant Antoni

Ja gairebé sóm a Plaça Catalunya!

I el final!

Per celebrar l’aniversari del Mata vam quedar per sopar… a la Taina, es veu que els va agradar l’altra vegada!

L’oli va demanar Flinstone per segona vegada, jo aquest cop no em vaig atrevir!

Després del sopar va caure el regal pel mata, es veu que en tenia moltes ganes i això que tot just haviem endrapat com a lladres.

Aparició inesperada d’un Cabosaurus…

I el regal… posat:

Aquest passat cap de setmana el vam passar a Munich i renoi si vam desconectar!

El divendres, 29 de febrer ja havia arribat el dia. Vam anar a la feina amb la maleta i a les 5 vam anar directe a l’aeroport, Munich ens esperava Vam anar al “Euro Youth Hostel”, un hostal bastant cèntric (al costat de l’estació central) on vam dormir tots 4 en una habitació. Vam pagar 36€ cadascú per dues nits, no està malament. Això sí, l’habitació era una mica petita pels quatre:

La recepció de l’hotel…

Després de deixar les coses vam anar a fer una cervesa al bar de l’hotel. Hi ha música en directe, cosa que acompanya molt. Després vam sortir a per veure si trobàvem algun lloc obert per menjar alguna cosa (el sopar de l’avió… bé, no se’n pot dir sopar). Una cosa que ens va cridar l’atenció de Munich és que hi ha molts establiments de menjar ràpid: kebabs, hamburgueses, pizzes, salsitxes de tot tipus… Vam fer un kebab i vam tornar a l’hotel per dormir una estona, que ja eren les 2 de la matinada i l’endemà ens haviem d’aixecar aviat.

El dissabte ns vam aixecar amb gana, o sigui que després de fer les coses que es fan quan t’aixeques i de dutxar-nos (serveis i dutxa fora de l’habitació, clar), vam baixar a esmorzar: all you can eat per 3,80€ si no recordo malament.

Després cap al museu de la BMW. Això sí, hi ha una petita anècdota: a l’entrar al metro per dirigir-nos al museu feia un dia normal, però 20 minuts més tard quan vam sorir vam sentir un tro que ens enunciava el que venia: una pluja per recordar.

Deu minuts més tard va parar de ploure… va posar-se a pedregar! Però vam decidir que fariem un sprint i entrariem al museu, que el teniem al costat

El museu és molt maco, l’arquitectura del propi museu trenca amb les línies rectes i dona formes corbades a parets i sostre. Tot està cuidat al detall. Allà vam veure un model de BMW que funciona amb hidrògen i que té una potència de 190cv.

Mitja hora més tard va deixar de pedregar… es va posar a nevar!!! era el nostre dia. Afortunadament quan vam acabar de veure el museu va sortir el sol i vam poder continuar cap al següent destí: la zona olímpica.

Després de la zona olímpica vam fer cap al Englischer Garten, un dels parcs dins de ciutat més grans del món. A mi m’havien dit que era més gran que el Central Park de Nova York, que fa 800 x 2000 m, però després de ser-hi no m’ho va semblar (a més no vaig veure les dimensions del parc enlloc). Al mig del parc hi ha una torre xinesa que és una de les atraccions que té. També hi ha una zona amb onades artificials on es practica surf, però això no ho vam veure.

Després de caminar mooolta estona ens vam posar d’acord per dinar a algun lloc: salsitxes i cervesa.

Cap al vespre vam anar a l’esdeveniment principal del viatge: Starkbierfest (festa de la cervesa forta). No confondre aquesta que es celebra abans de setmana santa amb el més famós Oktoberfest, que com el nom indica es celebra l’octubre. La cervesa que es serveix al Starkbierfest és la Salvator de la casa Paulaner i que segons vaig entendre té uns 9 graus. Només entrar ja vam veure que allò era una festa de veritat:

Totes les taules estaven plenes i la gent cantava dreta sobre el banc aixecant la gerra de cervesa de litre (única mida), un festival. Allà vam fer algunes coneixences…

L’ambient ja veieu com era, i encara més tenint en compte que molta gent, homes i dones, anaven vestis amb el vestit tradicional.

Vam veure gent que brindaven tant fort que trencaven la gerra!

Després vam anar a treure el nas a un bereto llatí, però res destacable. Vam anar a dormir que haviem de reposar.

El diumenge 2/3/8 vam anar a donar un tomb pel centre. A les 12:00 erem a la plaça Marienplatz per veuer el “show” dels ninots que hi ha al campanar i que belluguen un mica i para de comptar, però resulta que és típic de l’indret.

Per dinar aquesta vegada la vam acertar més. També vam menjar salsitxes, però la senyora que ens va atendre ens va fer un supercombinat de tots els tipus de salsitxa que tenia. Per beure… cervesa, és clar.

Després vam anar a donar un altre tomb i vam tornar a l’hotel, que aviat tocaria tornar…

Aquest passat cap de setmana l’hem anat a passar a la Garrotxa, a una casa rural al costat de Santa Pau anomenada mas Cantallops. Vam anar-hi atrets per la idea de visitar una terra de volcans. El temps ha acompanyat molt i hem pogut fer tot el que haviem pensat.

Uns 20 minuts abans d’arribar vam trucar a la sra. Antònia, l’encarregada de la casa i qui ens havia de donar les claus. Quan vam arribar ja ens hi esperava, molt simpàtica i atenta. A la casa no hi hauria ningú més, podiem triar qualsevol de les tres habitacions que té. Però per veure com és la casa millor que miris el següent video:

Amb tot ja eren gairebé les dues del migdia i teniem gana, o sigui que seguint la recomanació de la sra. Antònia vam anar a treure el nas al parell de restaurants que hi ha prop de la casa rural. El Masnou va ser el que més ens va agradar però ja era plè o sigui que vam fer cap al segon, el Sta. Margarida. Un lloc senzill i sense pretensions, que ofereix uns plats també senzills i sense pretencions però molt ben cuinats. Molt econòmic.

Després de dinar vam baixar a Santa Pau, a 2 minuts de la casa rural. Santa Pau és un vila medieval declarada conjunt històric el 1971. Cal donar un tomb pels seus carrers del nucli antic que daten del segle XIV i donar un cop d’ull a l’esgésia i als porxos de la plaça que l’acull.

Un cop fets els deures a Santa Pau vam pujar cap al volcà de Santa Margarida, el més important dels 42 cons volcànics de la zona. Es pot aparcar el cotxe a un aparcament al peu del volcà i aleshores pots triar una de les rutes que et porten cap al cràter. Aquestes rutes van des de mitja hora fins a tres hores de durada i com que ja no ens quedava massa estona de sol vam triar la curta.

Això sí, la fanta i la cocacola te la trobes fins i tot aquí!

Una curiositat que fa aquest volcà únic és que té una hermita al vell mig del cràter.

Per sopar vam anar al restaurant “Les Cols“. De fora sembla una gran masia però des del moment que entres per la porta veus que la decoració és molt moderna i trencadora. Tenen diverses estances i un parell de sales per àpats en grup (fins a una dotzena de persones). També tenen un jardí per bodes i esdeveniments d’aquests.

Nosaltres vam sopar a un espai on hi ha una taula molt llarga i has d’anar a donar tot el tomb per asseure’t de cara a qui t’acompanya. A mi em va agradar la decoració, la il·luminació i la música, però la Núria ho va trobar un pel fred.

Vam mirar la carta per sobre però jo anava amb la idea de fer el menú degustació, que consta d’uns 13 o 14 plats, ara no ho recordo del tot. El servei és esplèndid, molt atents, això sí, trigaven un pèl massa entre plat i plat: vam començar a sopar a les 22:00 aproximadament i crec que vam acabar a la 1:00 de la matinada.

Tots els plats eren molt elaborats i originals, tot i que algun no ens va acabar de convèncer (biquini de farro). La resta però, molt aconseguits. L’ordre que seguien els plats era una sèrie de primers, un parell de segons (carn i peix) i una sel·lecció de formatges i melmelades qua va fer de pont cap als postres dolços. Molt bo.

Això sí, a l’hora de pagar, l’estrella Michellin que té el restaurant va fer que el compte pugés una mica més del que és habitual (que ja és molt!).

…

Bon dia! ja és diumenge i fa un dia fantàstic! Avui toca anar a veure meś volcans, donar un tomb per la fageda d’en Jordà i arribar-nos a Olot, que no sigui dit.

L’altre volcà famós és el Cruscat, però aquesta vegada per veure’l hem agafat el carrilet, una reproducció del tren que unia Olot amb Girona i que va deixar de donar servei el segle passat.

Entre l’enregistrament que es reprodueix durant el viatge i les explicacions del conductor (molt simpàtic), hem après moltes coses del croscat i de la zona, com per exemple que no hi ha erupcions des de fa 11.000 anys i que hi ha 42 cons volcànics. A més el Croscat va patir una explotació minera, però gràcies a això es poden apreciar totes les seves capes en aquest tall vertical.

Després de la visita amb el carrilet i sense perdre el temps vam fer cap a la Fageda d’en Jordà. Aquesta fageda és única pel fet de créixer en un terreny pla a 550 m d’altura, sobre els sediments de les erupcions del volcà Croscat que acabavem de visitar. Aquesta fageda forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Si vols pots pujar a un carro que t’hi dona un tomb i això és el que vam fer. Vam trobar un grup d’avis molt simàticsi a més el conductor (o com es digui a qui porta el cavall) també era molt agradable. Entre les perles que va deixar hi ha la resposta a una pregunta d’una senyora que li va preguntar “què menja el cavall?” i ell va contestar “El cavall menja civada, a diferència de l’home que si vada no menja”.

Cap a la meitat del passeig ens va posar una cinta amb el poema de Joan Maragall titulat “La Fageda d’en Jordà”:

Saps on és la fageda d’en Jordà?
Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n’hagis trobat al món:
un verd com d’aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d’en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d’aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Després del passeig ja hi havia gana i vam anar cap a Olot amb la intenció de dinar al restaurant “El porgatori”, que m’havia recomant el Ramón, però quan hi vam ser una senyora ens va explicar que feia temps que era tancat. Vaja, però bé, va aprofitar per donar un cop d’ull a Olot.

No hi ha mal que per bé no vingui i des d’Olot vam trucar al restaurant Masnou, que haviem trobat plè el dia abans. Aquesta vegada vam poder reservar l’última taula que els quedava! Un cop allà vam quedar gratament sorpresos i vam entendre perque és tant difícil trobar-hi taula i és que n’hi han quatre de comptades, com veus a la foto. El menjar molt però que molt bo, pel nostre gust més bo que el de “Les Cols” i aquí no hi havia cap plat que passés dels 10€. Això sí, si hi vas et recomano que de postres demanis el pastís de xocolata i el gelat de llet d’ovella. Els dos eren casolans i estaven insultantment bons!

Se’ns van fer les 4 de la tarda i com que teniem un bon tros de camí vam decidir anar tirant, això sí, amb un molt bon regust de boca!

Doncs el 16 vam fer la calçotada del 2008 de la EPSC, la 3a de la saga. Lluny estem d’aconseguir la mítica calçotada de telekos! quantes en portem? 6? 7? ja ni ho sé.

Vam anar al Montseny, a Gualba. La zona de barbacoa/calçotada és del RACC. Si ho ets sortia molt barat o de franc i si no ho ets et surt per 12€ (per cotxe), crec.

El dijous, 24 no vam fer massa cosa, va ser un dia de relax per recuperar forces, però sí que vam comprar una mica i vam anar al MOMA (Museum Of Modern Art), que va ser molt interessant on vam menjar força bé

El divendres sí que va ser un dia més mogut. Ens vam aixecar aviat i vam anar a un punt turístic obligatori i que encara teiem pendent: l’Estàtua de la Llibertat. A l’arribar a l’illa de la Llibertat (on es troba l’estàtua) el primer que veus és una gran bandera americana, com no podia ser d’altra manera…

Des de l’illa hi ha una bona vista de Manhattan.

I l’estàtua en si:

Vam tornar en metro…

Cap a la tarda vam anar a córrer pel Central Park…

Després de córrer ens va agafar gana i va anar a sopar a un Japonès molt xulo on vam menjar-nos un sukiyaki que encara ens cau la baba!

No va quedar res!

I per acomiadar-nos de Nova York vam passar-nos pel kits a fer unes guiness:

I aquí s’acaba l’aventura!

Després de dinar vam tornar caminant cap al centre… una bona passejada, probablement vam fer 15km. De camí vam topar amb una altra botiga d’Apple on una noia explicava les diferències entre POP i IMAP.

També vam veure el mític Blue Note…

Vam doonar un tomb pel Rockefeller Center i cap a 2/4 de 5 vam pujar al Top of The Rock, planta 69 d’un dels edificis del Rockefeller Center.

Des d’allà vam fer moltes fotos de Manhattan mentre es ponia el sol i sense sol. Des d’aquí si que es veu el central Park, a diferència de l’Empire State. Resulta que aquest edifici on erem tapa el Central Park si el mires des de l’Empire State.

Després de la sessió de fotos, vam baixar amb el nas gotejant i vam fer cap al musical “Spring Awakening”. Vam triar aquesta obra perque quan estavem mirant quines obres feien a l’aparador de l’oficina del TKTS una senyora ens va preguntar si li recomanavem alguna obra, que ella hi anava sovint i en volia veure una altra… al final ens va acabar recomanant ella a nosaltres, clar. Ens vam deixar aconsellar i n’estem molt contents! l’obra va valdre la pena (i els $$$ que vam pagar!) Un musical molt dinàmic, veus precioses fins i tot del personatge més secundari que t’imaginis i una posada en escena molt detallada i completa.