Aquest passat cap de setmana l’hem anat a passar a la Garrotxa, a una casa rural al costat de Santa Pau anomenada mas Cantallops. Vam anar-hi atrets per la idea de visitar una terra de volcans. El temps ha acompanyat molt i hem pogut fer tot el que haviem pensat.
Uns 20 minuts abans d’arribar vam trucar a la sra. Antònia, l’encarregada de la casa i qui ens havia de donar les claus. Quan vam arribar ja ens hi esperava, molt simpàtica i atenta. A la casa no hi hauria ningú més, podiem triar qualsevol de les tres habitacions que té. Però per veure com és la casa millor que miris el següent video:
Amb tot ja eren gairebé les dues del migdia i teniem gana, o sigui que seguint la recomanació de la sra. Antònia vam anar a treure el nas al parell de restaurants que hi ha prop de la casa rural. El Masnou va ser el que més ens va agradar però ja era plè o sigui que vam fer cap al segon, el Sta. Margarida. Un lloc senzill i sense pretensions, que ofereix uns plats també senzills i sense pretencions però molt ben cuinats. Molt econòmic.
Després de dinar vam baixar a Santa Pau, a 2 minuts de la casa rural. Santa Pau és un vila medieval declarada conjunt històric el 1971. Cal donar un tomb pels seus carrers del nucli antic que daten del segle XIV i donar un cop d’ull a l’esgésia i als porxos de la plaça que l’acull.
Un cop fets els deures a Santa Pau vam pujar cap al volcà de Santa Margarida, el més important dels 42 cons volcànics de la zona. Es pot aparcar el cotxe a un aparcament al peu del volcà i aleshores pots triar una de les rutes que et porten cap al cràter. Aquestes rutes van des de mitja hora fins a tres hores de durada i com que ja no ens quedava massa estona de sol vam triar la curta.
Això sí, la fanta i la cocacola te la trobes fins i tot aquí!
Una curiositat que fa aquest volcà únic és que té una hermita al vell mig del cràter.
Per sopar vam anar al restaurant “Les Cols“. De fora sembla una gran masia però des del moment que entres per la porta veus que la decoració és molt moderna i trencadora. Tenen diverses estances i un parell de sales per àpats en grup (fins a una dotzena de persones). També tenen un jardí per bodes i esdeveniments d’aquests.
Nosaltres vam sopar a un espai on hi ha una taula molt llarga i has d’anar a donar tot el tomb per asseure’t de cara a qui t’acompanya. A mi em va agradar la decoració, la il·luminació i la música, però la Núria ho va trobar un pel fred.
Vam mirar la carta per sobre però jo anava amb la idea de fer el menú degustació, que consta d’uns 13 o 14 plats, ara no ho recordo del tot. El servei és esplèndid, molt atents, això sí, trigaven un pèl massa entre plat i plat: vam començar a sopar a les 22:00 aproximadament i crec que vam acabar a la 1:00 de la matinada.
Tots els plats eren molt elaborats i originals, tot i que algun no ens va acabar de convèncer (biquini de farro). La resta però, molt aconseguits. L’ordre que seguien els plats era una sèrie de primers, un parell de segons (carn i peix) i una sel·lecció de formatges i melmelades qua va fer de pont cap als postres dolços. Molt bo.
Això sí, a l’hora de pagar, l’estrella Michellin que té el restaurant va fer que el compte pugés una mica més del que és habitual (que ja és molt!).
…
Bon dia! ja és diumenge i fa un dia fantàstic! Avui toca anar a veure meś volcans, donar un tomb per la fageda d’en Jordà i arribar-nos a Olot, que no sigui dit.
L’altre volcà famós és el Cruscat, però aquesta vegada per veure’l hem agafat el carrilet, una reproducció del tren que unia Olot amb Girona i que va deixar de donar servei el segle passat.
Entre l’enregistrament que es reprodueix durant el viatge i les explicacions del conductor (molt simpàtic), hem après moltes coses del croscat i de la zona, com per exemple que no hi ha erupcions des de fa 11.000 anys i que hi ha 42 cons volcànics. A més el Croscat va patir una explotació minera, però gràcies a això es poden apreciar totes les seves capes en aquest tall vertical.
Després de la visita amb el carrilet i sense perdre el temps vam fer cap a la Fageda d’en Jordà. Aquesta fageda és única pel fet de créixer en un terreny pla a 550 m d’altura, sobre els sediments de les erupcions del volcà Croscat que acabavem de visitar. Aquesta fageda forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Si vols pots pujar a un carro que t’hi dona un tomb i això és el que vam fer. Vam trobar un grup d’avis molt simàticsi a més el conductor (o com es digui a qui porta el cavall) també era molt agradable. Entre les perles que va deixar hi ha la resposta a una pregunta d’una senyora que li va preguntar “què menja el cavall?” i ell va contestar “El cavall menja civada, a diferència de l’home que si vada no menja”.
Cap a la meitat del passeig ens va posar una cinta amb el poema de Joan Maragall titulat “La Fageda d’en Jordà”:
Saps on és la fageda d’en Jordà?
Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n’hagis trobat al món:
un verd com d’aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d’en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d’aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Després del passeig ja hi havia gana i vam anar cap a Olot amb la intenció de dinar al restaurant “El porgatori”, que m’havia recomant el Ramón, però quan hi vam ser una senyora ens va explicar que feia temps que era tancat. Vaja, però bé, va aprofitar per donar un cop d’ull a Olot.
No hi ha mal que per bé no vingui i des d’Olot vam trucar al restaurant Masnou, que haviem trobat plè el dia abans. Aquesta vegada vam poder reservar l’última taula que els quedava! Un cop allà vam quedar gratament sorpresos i vam entendre perque és tant difícil trobar-hi taula i és que n’hi han quatre de comptades, com veus a la foto. El menjar molt però que molt bo, pel nostre gust més bo que el de “Les Cols” i aquí no hi havia cap plat que passés dels 10€. Això sí, si hi vas et recomano que de postres demanis el pastís de xocolata i el gelat de llet d’ovella. Els dos eren casolans i estaven insultantment bons!
Se’ns van fer les 4 de la tarda i com que teniem un bon tros de camí vam decidir anar tirant, això sí, amb un molt bon regust de boca!
